Toda la rabia, de Darcy Lockman

Toda la rabia

Capitán Swing

Traducció d’ Isadora Carolina Prieto i Beatriz Velázquez Dávila

L'assaig de Darcy Lockman desmunta el mite de la criança paritària. Partint d'entrevistes amb diverses mares en relacions cisheteros, recull experiències i anècdotes de la criança d'aquestes dones que li serveix com a punt de partida per la seva investigació. A través d'estudis sociològics, antropològics i psicològics, analitza quines són les estructures socials que hi ha darrere d'aquestes desigualtats entre gèneres alhora de cuidar els fills.

La cultura de la paternitat ha canviat en els darrers anys, però és més un canvi d'ideologia que un canvi en la pràctica. Òbviament, ha millorat de fa 30 anys enrere, però aquestes noves paternitats han generat moltes més expectatives del que realment arriben a materialitzar. Totes les entrevistades tenen en comú un sentiment de frustració i ràbia cap a les seves parelles, ja que esperen aquesta paritat que no s'arriba a complir. Lockman fa molt encertadament una comparació amb parelles homoparentals, que no estan exemptes de desigualtats en la repartició de tasques, però aquestes no són causades per prejudicis i desigualtats de gènere i, per tant, no generen aquests sentiments de frustració.

A través de diversos capítols on se centra en diferents aspectes perpetuadors d'aquests rols, Darcy Lockman ens proporciona ple d'estudis i dades presentades de forma molt amena on comprovem tots els mecanismes que entren en joc i que ens allunyen d'aquesta paritat.
Un punt molt interessant, i que es repeteix en diversos moments, és l’anàlisi de la percepció que té cada membre de la parella sobre la repartició de tasques i que demostra fins a quin punt l'educació que rebem influeix en la naturalització dels rols de gènere. En un estudi de 2015 es van comptabilitzar les hores que cada membre de la parella feia de les tasques domèstiques i després es va preguntar a cada un quina sensació tenia del temps invertit. Tot i que les dones feien dos terços de les tasques, els dos membres tenien la sensació que el repartiment era equitatiu, i així es naturalitzava que les dones sempre en facin més.
Un capítol que trenca amb un dels grans mites està dedicat a la biologia. Lockman presenta diversos estudis contra l'essencialisme biològic, allò que anomenem "instint maternal" i que moltes vegades s'utilitza com a justificació de la poca implicació o paper secundari dels pares.

Tot i que encara no estem en una societat paritària en la criança, sí que s'ha avançat molt, i això provoca certa "gratitud femenina". La idea de "sóc més afortunada que la meva mare" o "hi ha homes molt pitjors". Aquesta actitud preocupa a Lockman perquè, tot i ser una fórmula per evitar enfadar-se, també treu agència a les dones per exigir més implicació.

Darcy Lockman pren una actitud que no culpabilitza ni als homes, per no ser corresponsables, ni a les dones, per “permetre” aquestes actituds. Ella veu aquesta desigualtat com un símptoma del patriarcat i la societat sexista. No proposa cap fórmula màgica per trobar una solució, però sí que proposa un primer pas: ser conscients de la societat sexista en la qual estem i en la que ens hem educat per tal de poder comunicar millor els malestars que genera la desigualtat en la criança dels infants i les tasques domèstiques.

Última dada: tal com avança la societat fins d'aquí a 75 anys no s'aconseguirà una paritat domèstica real.

Carla

Anterior
Anterior

Sant Jordi 2024: ficció

Siguiente
Siguiente

Sacrificis d’estiu, de Robert Marasco