Sacrificis d’estiu, de Robert Marasco
Traducció de Josep Sampere
Sembla que en l'últim any, el binomi editorial Males Herbes + intriga psicològica dels 70 és una combinació que m'ha descobert una nova faceta lectora que fins ara no tenia. Si EL SUBHASTADOR de Joan Samson i UN JUDICI DE PEDRA de Ruth Rendell em van tenir ben enganxada, quan recentment Males Herbes ha publicat SACRIFICIS D'ESTIU de Robert Marasco - de nou thriller psicològic publicat el 1973 - no me n'he pogut resistir i m'hi he tirat de cap esperant una lectura addictiva ideal per un cap de setmana.
El llibre comença amb un to tirant a divertit i distès amb escenes quotidianes d'un matrimoni, la Marian i en Ben, que viu en un pis petit i sufocant de Nova York. Ella està farta del veí que toca el piano, la poca intimitat i la impossibilitat d'aparcar i decideixen llogar una casa per passar-hi l'estiu. Troba un anunci misteriós, però llaminer al diari i van a veure una casa a l'extrem de Long Island vora el mar. Una casa que la Marian, aficionada a les antiguitats i amb tendència a somiar una vida per sobre les seves possibilitats, l'enamora: gran, antiga, tronada, però amb molt encant, amb història i petits tresors amagats. Els propietaris, els germans Allardyce, la lloguen a un preu que és una ganga, però hi ha gat amagat: la condició per passar l'estiu a la casa idíl·lica és que la mare dels germans Allardyce es quedarà allà, a la seva habitació d'on no surt mai, i li hauran de portar menjar tres cops al dia. Malgrat que a en Ben no li fa gens de gràcia el tracte, acaben accedint.
El que comença sent una novel·la amb cert sentit de l'humor i escenes quotidianes d'un matrimoni, es transforma en un llibre de terror. La casa es transforma en l'obsessió de la Marian (netejar, arreglar les coses, fer una casa ideal) i la presència de la vella senyora Allardyce darrere la porta de l'habitació l'atrau de forma irracional, una obsessió que l'empeny a aïllar-se de la seva família amb qui havia decidit passar un estiu ideal a la casa ideal. La casa és la protagonista d'una tensió que va augmentant a poc a poc d'intensitat, que llegeixes amb l'ai al cor, un estil subtil que se centra en els petits detalls, creant una atmosfera sinistra en què el lector, igual que els personatges, no sap fins a quin punt allò que passa és real o imaginari.
La Marian no s'adona que malgrat els seus intents de jugar a ser la propietària de la casa, no ho és, ni ho serà. Sempre en serà la seva serventa. Un intent de possessió, un intent de pertànyer a un lloc - i una classe social - que no li pertoquen, que no pot comprar al mòdic preu del lloguer proposat, ha de donar alguna cosa més: ella mateixa i la seva família. Un llibre de terror clàssic amb la clàssica casa encantada que té un final trepidant i irremeiable.
Laia
