Sant Jordi 2026: ficció
Els arbres no s’ho mereixen és una col·lecció de contes que sacsegen el seny i l’etiqueta. Les narracions transiten entre l’absurd i la lucidesa, la caricatura i la tragèdia, el joc i la ferida. Amb un estil desvergonyit i una llengua precisa, l’autor construeix un univers on tot és susceptible de mofa —la família, el sexe, la religió, la mort— però també d’esquinçament.
Aquí les rialles sovint s’ofeguen a mig coll, perquè et fan riure quan no toca i rere la sàtira s’amaga la crueltat, la tendresa o la desesperació. Aquest llibre és una declaració de guerra a la literalitat i un cant al deliri lúdic, però també converteix la incomoditat en una forma de plaer narratiu.
«Jo, Aureli Margalef, després de viure la vida aspra, violenta, tèrbola i sensual del poble, escriuré un llibre en el qual no hi haurà el més petit resplendor de benestar, la més petita ombra de bondat, un llibre de lectura aspra, tèrbola, violenta i sensual, en el qual dominaran dues tonalitats: el roig i el negre.» Amb aquesta declaració d’intencions, se’ns presenta el protagonista-observador de Venus i els bàrbars, un home civilitzat que durant un temps viurà entre personatges rústecs, primitius i luxuriosos.
Els relats d’aquest llibre, sorgits de les col·laboracions de Miqui Otero, Irene Pujadas i Jordi Puntí a El suplement de Catalunya Ràdio i basats en les vivències dels oients, s’endinsen amb veritable ofici en el terreny de la ficció, «l’única manifestació honrada i divertida de la mentida». A partir d’aquests fils reals, els autors teixeixen trames que es perden en el territori de la imaginació i que transporten els lectors a realitats tan familiars com inesperades, les quals semblen suggerir tot el que la quotidianitat ens convida a llegir entre línies. El resultat és un extraordinari mosaic de veus que plasma la vida tal com és: tan tendra com imprevisible, amarga i espaterrant, però sempre divertida. Sembla mentida, però…
Treinta mil dromedarios desentraña la historia de una postal. Una imagen, tomada en pleno auge turístico de los años sesenta, que resulta desconcertante: un dromedario recorre una playa mallorquina con un sombrero estrafalario y tres mujeres encima, apuntaladas sobre su joroba. ¿Qué misterio se oculta detrás de semejante estampa? La respuesta, múltiple, habla de un corrosivo modelo de turismo y de las triquiñuelas del capital, y Patricia Almarcegui lo cuenta con la lucidez que caracteriza su larga trayectoria.
Un dromedario que recorre el interior de una isla en los años sesenta y se convierte en la metáfora de los deseos y las ficciones de la población. Cómo llega, cómo muere, cómo traslada consigo oriente y el cosmopolitismo. «A Mohammed, el dromedario, lo recuerda todo el mundo» o ¿quién no recuerda hoy a Mohammed, el dromedario.
Aquesta és la història de l’amor, absolut i incondicional, de la petita Marie per la seva mare coneguda com a Génie la boja. En un entorn hostil, repudiada per la família després de donar a llum una bastarda, es veu obligada a treballar fins a l’extenuació en granges i masos per un poc de menjar. Quasi mai amanyaga a la seva filla —la qual donaria el que fos per veure-la somriure—, es manté distant, la mirada perduda, en constant lluita amb els seus dimonis interiors. Amb una escriptura tan poètica com descarnada, Inès Cagnati, aconsegueix conferir a aquesta història, a pesar de la tragèdia, una bellesa aclaparadora.
Missitàlia
Claudia Durastanti
(Traducció catalana: Mercè Ubach)
(Traducció castellana: Pilar González Rodríguez)
Som als anys convulsos de la Unificació italiana: l’Amalia Spada, una dona d’esperit inquiet i temerari, viu al sud del país en una casa que s’ha convertit en refugi per a fugitius, rebels i noies sense família, les «filles de ningú», que busquen una vida millor. Cent anys més tard, l’Ada, jove periodista romana, viatja a la Basilicata amb un grup d’antropòlegs i cineastes per explorar la bruixeria i el petroli de la zona; a mesura que avancin les seves indagacions, l’Ada canviarà el rumb de la seva vida i descobrirà diverses encarnacions de l’amor. L’any 2051, la regió ha deixat enrere l’auge del petroli i s’ha convertit en la base per a la colonització de la Lluna: des d’aquí, les naus espacials de l’Agència Espacial Mediterrània surten cap al Nou Món. En aquest assentament futurista, A., una dona solitària i lliure, treballa classificant les restes d’un món anterior; en el passat hi havia hagut un marit però també la idea de marxar ben lluny; ara, al present, només hi ha el desig de reconciliar-se amb una idea de final. Després de l’èxit internacional de L’estrangera, Claudia Durastanti torna amb un llibre explosiu sobre tres dones indòmites unides per una xarxa de fils invisibles, a cavall d’èpoques antigues i futures, que davant la Història en majúscules tria explicar la seva pròpia història.
Uno de los personajes que habitan este libro reconoce que «cuando te miras todos los días en el espejo, terminas aceptando lo que ves». Los relatos de este volumen se alinean formando una larga galería de espejos; algunos desdibujan los recuerdos en deformidades tragicómicas e irreverentes, otros son de una agudeza íntima e hiriente, pero todos reflejan al mismo niño solitario que intenta aceptarse a pesar de los reproches de su familia, al niño distinto cuyo deseo prohibido lo lleva a refugiarse en los libros, al niño que, en definitiva, una vez fue Kostas Taktsís.
Publicado en 1972, El cambio, uno de los libros de relatos más importantes e influyentes de la literatura griega moderna, explora «las ruinas del pasado» a través de una cotidianidad evocada con deslumbrante frescura. Historia a historia, conforman el viaje de un niño que forja su personalidad en una Grecia convulsa y llena de prejuicios en la que la homosexualidad se vive de forma clandestina, hipócrita y culpable, y en la que la familia puede ser hogar y cárcel a la vez.
L’esclat de la Segona Guerra Mundial capgira la vida d’un poblat del Kirguizstan soviètic: els homes són enviats a combatre els nazis, mentre les dones, els vells i els infants es fan càrrec de treballar les terres col·lectives.
La Jamila, una noia alegre i llenguda, viu amb la seva família política i té el marit convalescent al front. Es passa el dia traginant sacs de gra des de l’era fins a l’estació de tren, acompanyada tothora d’en Seït, el seu jove cunyat, i d’en Daniar, un nouvingut mig coix i malforjat, de tarannà esquerp i taciturn, que esdevé l’escarn dels pobletans, sobretot de la Jamila.
Una nit, tornant a casa, la Jamila repta en Daniar a cantar, i tot d’una ell trenca el silenci i encisa els seus dos companys amb una veu fonda i lluminosa que penetra l’estepa i el bosc. I nit rere nit el veritable Daniar es va revelant a través de tonades antigues que evoquen la terra, el paisatge i la bellesa del món, alhora que desperten en el jove Seït l’anhel de ser artista i en la Jamila la gosadia de somiar amb una altra vida possible.
En aquesta novel·la d’iniciació tan breu com intensa, Aitmàtov presenta un magnífic fresc de la vida rural a l’Àsia Central durant l’època soviètica. Una oda a l’amor, el desafiament de les convencions i la cerca de la felicitat.
Atracar un banc és bufar i fer ampolles per a en Doc McCoi, un delinqüent encantador i respectable. Per això Jim Thompson no s’entreté a relatar els plans d’en Doc i la seva dona Carol per fer-se amb els diners que serviran per subornar el jutge de la condicional, i deixar enrere els anys de presó per poder, per fi, estar junts.
És durant la fugida, que tot es torça. Els plans de Rudy Torrentino —l’altre soci en aquesta empresa— no coincideixen amb els del matrimoni McCoi, i les morts, la desconfiança i les traïcions fan que la fugida es converteixi en una cursa vertiginosa cap a l’infern.
Però el mestratge de Jim Thompson dispara la novel·la als confins del gènere negre, perquè La fugida pot ser llegida no tan sols com un dels grans clàssics del noir, sinó també com una al·legoria de la desintegració d’una parella i una sorprenent i aguda crítica de la societat del benestar i dels riscos que comporta fer realitat tot el que es desitja.
La vida de Masayuki és un retrat d’èxit, felicitat i perfecció: una dona fantàstica, una bona feina on el valoren, una casa bonica i s’estrena com a pare amb l’arribada de la seva primera filla.
Però hi ha una foscor dins en Masayuki que no el deixa dormir, que li xiuxiueja a cau d’orella fins a fer-lo emmalaltir. Així que idea el crim perfecte per fer callar els seus dimonis interiors buscant la víctima que compleixi tots els requisits per satisfer els seus impulsos.
Però que passa quan qui ha de ser la víctima no és com en Masayuki pensava?
Any 1434: la Unió dels reialmes escandinaus està en crisi. Des de Dinamarca, Erik de Pomerània governa entre dubtes. Una rebel·lió esclata al nord, liderada pel carismàtic Engelbrekt Engelbrektsson. El jove Måns Bengtsson és enviat al seu costat per guanyar-se la confiança d'Engelbrekt costi el que costi i afavorir la seva família, els ‘Nit i dia’—Natt och Dag— d’escut en or i atzur. A l'antic castell de Göksholm a la vora del llac Hjälmaren, deixa enrere la seva mare, pare i germana. Una està perduda en la nostàlgia, una altra forja plans per al tron i la corona, i la tercera té l'oportunitat de sortir de l’ombra del seu germà.
Niklas Natt och Dag, descendent de quinzena generació de Måns Bengtsson, novel·la la lluita pel poder i l’assassinat més infame de l’època medieval sueca, amb la mateixa foscor, personatges vibrants, la prosa literària i la vívida atmosfera històrica que van fer de la trilogia de 1793 un fenomen literari global.
Ryland Grace és l’únic supervivent d’una missió desesperada, i si fracassa en aquesta última oportunitat, la humanitat i la Terra mateixa moriran. Ara mateix, però, ell no n’és conscient. Ni tan sols no pot recordar com es diu, i encara menys l’objectiu de la seva missió o com l’ha de completar. Només sap que ha dormit durant molt, molt de temps, i s’acaba de despertar a milions de quilòmetres de casa i amb l’única companyia de dos cadàvers. Amb els seus companys de tripulació morts, i una memòria emboirada que recupera a poc a poc, en Ryland s’adona que planta cara a una tasca impossible. Mentre navega per l’espai a tota velocitat en una nau minúscula, haurà de desentrellar un misteri científic impossible i acabar amb una amenaça que podria extingir la nostra espècie. I mentre el compte enrere continua i l’humà més proper és a anys llum de distància, ho haurà de fer sol. O no?
