Ferrocarrils de Mèxic, de Gian Marco Griffi
La Segona Perifèria
Traducció de Pau Vidal
Ferrocarrils de Mèxic de Gian Marco Griffi una novel·la que ha estat un fenomen a Itàlia, no només perquè ha guanyat diversos premis i va ser finalista del Premi Strega, sinó especialment pel gran èxit que ha tingut entre els lectors que han fet amb el boca-orella que, d’una tirada d’uns 160 exemplars d’una petita editorial (Laurana editore), se n’hagin acabat venent milers. He tingut la sort de poder llegir-lo durant l’estiu i ja us avanço que sens dubte és una de les novetats més destacades d’aquest setembre.
Ens situem el 1944 al nord d’Itàlia, a la República de Salò, on el nostre protagonista, el Cesco Magetti, un soldat qualsevol que treballa a la Guàrdia Nacional Republicana Ferroviària rep un encàrrec des de les altes esferes del Reich: fer un mapa de la xarxa ferroviària de Mèxic. Ell no sap per què ho ha de fer i no sap res de Mèxic, però corre pressa tenir-ho. Descobrirà que a la biblioteca hi ha un llibre, Historia poética y pintoresca de los ferrocarriles de México de Gustavo Baz, que li pot ser d’ajuda, però quan arriba allà està agafat en préstec. Aquesta aventura picaresca comença perseguint aquest llibre per poder complir les ordres. Però això només és una excusa, una excusa per desenvolupar una novel·la que són històries dins la història d’en Magetti. El llibre se t’emporta a un món imaginatiu, amb llocs reals i ficticis, ple de personatges extravagants i entranyables –a vegades maniqueistes, però que ho pots llegir des de la sàtira que inunda la novel·la– amb moltes referències a altres llibres i autors, sobretot sud-americans. Històries d’amor, de guerra, de morts, de poetes, de partisans, de llibres en què cada personatge té veu pròpia i els recursos narratius que s’hi despleguen són nombrosos.
“Ser irònics i lírics és l’única cosa que ens protegeix de la desesperació total. Jo habito el meu lirisme, Cesco, per continuar estimant la vida: cada esdeveniment viscut s’ha de traduir forçosament en aquestes dues formes d’existir, ironia i lirisme, perquè la tercera seria la desesperació, i aquí sí que no sabria posar-hi remei” diu la Tilde, l’heroïna de la novel·la, una premissa ben aplicable al llibre que et fa passar del riure a l’emoció en poques pàgines. Personalment, crec que en el cas de Griffi, la seva novel·la brilla per la ironia i l’absurd amb capítols i diàlegs delirants que sovint t’estronquen el somriure quan serveixen per retratar la crueltat de les guerres i el feixisme.
Són 600 pàgines amb ritme, amb capítols curts que mereixen una lectura atenta per aquesta varietat de personatges, històries i estils, però et sorprens a tu mateix quan veus que de mica en mica ja has arribat al final empès per la narració.
És un llibre on es nota que a l’autor ho ha passat bé escrivint i que l’apassionat explicar històries. Com a lector no pots fer més que deixar-t’hi arrossegar.
Laia
